dilluns, 3 d’abril de 2017

HOMENATGE A ALFONS ROIG EN EL 30 ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

EN MARÇ, AMB MOTIU DEL DIA DE LA DONA, VAM COMENÇAR LES ACTIVITATS PEL 30 ANIVERSARI DE LA MORT D'ALFONS ROIG AMB UNA MOSTRA SOBRE L SEUA AMISTAT AMB MARÍA ZAMBRANO (es pot veure a la sala de lectura de la biblioteca del MuVIM).

HEM CONTINUAT AMB UN ARTICLE DE LA INVESTIGADORA ROSA MASCARELL, PUBLICAT A LA REVISTA SAÓ (Nº 424, març 2017).

AL LLARG DE L'ANY ANIREM INFORMANT D'ALTRES ACTIVITATS...




Alfons Roig i la generació en l’exili

Rosa Mascarell Dauder

El pare Alfons Roig (Bétera, 4 de juliol de 1903–Gandia, 11 de maig de 1987) és ben conegut a València sobretot per la seua tasca d’introducció de l’art contemporani i de renovació de l’art religiós, però hi ha una faceta menys coneguda i que em trobe en el deute de donar a conéixer. Quan treballava al costat de la filòsofa María Zambrano per editar el seu llibre Los bienaventurados, em parlà d’ell com un ésser digne de benaurança pel gest tan valent que va tenir en posar-se en contacte amb ella i altres exiliats republicans espanyols. Ho va fer, com diu ella en paraules que reproduïsc més avall, en els anys més foscos de la història espanyola recent i en perill de la seua pròpia vida.

Vivint María exiliada a Roma, va rebre la visita l’any 1955 d’un capellà de la seua mateixa generació, Alfons Roig, que humilment li va demanar perdó com a representant de l’Església. La mateixa Zambrano li diu en una carta datada en La Pièce (França) el 29 de febrer 1976:

«No olvidaré nunca que de ti recibimos las palabras más hermosas, de un desinterés total, puras y blancas, que quizás nadie de España nos haya dirigido, y desde luego las primeras de un sacerdote o simplemente las primeras así dichas, cuando motu proprio viniste a saludarnos a Roma, dos exiliadas de las que sólo el nombre conocías, y si algo de mí habías leído sería debido a tu atención sobre la obra de los exiliados. Y en los años más oscuros, de mayor espesa prohibición, tú limpiaste nuestra figura y la de la España condenada teniendo, según me parece “lógico y natural”, que pagar por ello. ¿Cómo no ir donde estés a darte allí las gracias?»

Aquesta imatge d’Alfons Roig com una persona compromesa amb el principi d’amor al proïsme i la defensa dels drets té encara la significació més gran avui. Alfons Roig no va actuar per atzar, segons Maria, «res en una persona com n’Alfons va poder ser a causa de l’atzar. Era un pelegrí de la bellesa, de l’art i de la solitud. Un pelegrí que anava cercant els que pateixen d’injustícia, desconeixement i desemparament».

Igual que a ella, va buscar també al poeta Emilio Prados i la seua família en l’exili, a José Bergamín, o a la família de Miguel Hernández, a qui va ajudar a recuperar com a poeta. També va oferir la seua amistat a intel·lectuals que tornant de l’exili havien quedat marginats durant la dictadura, com Juan Gil-Albert. A tots va oferir la seua amistat i els va mostrar el seu reconeixement donant ànim als oblidats pel seu país, fent moltes vegades de pont entre fronteres.

La seua casa, l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació a Llutxent, estava oberta a tots. La va oferir tant a perseguides per la dictadura, com les germanes Zambrano, com a joves, a intel·lectuals i artistes, a la comunitat cristiana ecumènica dels germans de Taizé, i a qui necessitara un lloc de meditació, pau i llibertat.

Enguany farà 30 anys de la mort a Gandia d’Alfons Roig. Aprofitant aquesta circumstància, volem que es mantinga viva la memòria d’aquest home exemplar. Es publicarà la seua correspondència amb María Zambrano i es vol també donar a conéixer la seua relació amb la Generació del 27, generació que ell nomenava «de l’amistat», amb una exposició documental i diversos actes a València, Llutxent i Gandia.

Hi ha coses que van més enllà de la ideologia o credo que es tinga, i que Alfons Roig va repartir a mans plenes: la generositat, el consol, la comprensió i el refugi. Pel treball de documentació que vaig realitzant sobre la correspondència i les memòries dels exiliats de la Guerra Civil Espanyola, m’adone amb pena que la història es repeteix una vegada i altra. A Europa continuem tenint exiliats en camps de concentració, les fronteres es tanquen de nou per raó de religió o color. La tasca d’aquest ermità segueix, per desgràcia, sent una labor potser més necessària que mai: cercar als qui pateixen d’injustícia, desconeixement i desemparament, i emparar-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixan's la teua opinió ens interessa moltíssim...